Som a la recta final de la tercera PAC que de moment ha estat més tranquil·la que l'anterior, tot i que segons un missatge del Joan al tauler hem batut rècords pel que fa a freqüència de missatges enviats (som unes xerraires!). Hem de reconèixer, emperò, que n'hi ha hagut algun de poc professional: es comença a perfilar algun dinar, sopar o quelcom!
I bé, jo avui m'estava preguntant com és possible aquesta confiança i amistat (sí, m'atreveixo a dir "amistat") en aquest entorn i aquestes condicions. Hem estat molt correctes en els nostres missatges? No ho sé, crec que en general sí malgrat que potser n'hi ha hagut algun una mica més sec degut a les presses. És degut a que a banda de treballar ens expliquem què fem i quan podem treballar? En part sí perquè sabem on treballa l'Àlex, totes hem viscut la malaltia de la Marta, hem patit per l'Àngels i totes us heu aprés els horaris de l'Aina (la meva filla que aquest dissabte fa mig any!!!).
Crec que una mica gràcies a tot això ens entenem tan bé però m'he sorprès adonant-me que potser la clau de tot està en la reflexió que permet aquest medi, és a dir, el pensar abans de parlar. I respirar, analitzar què et diuen, deixar passar un temps quan quelcom no ho veus clar... i després escriure. Amb la sort de no haver vist aquella mala mirada que tots llencem de tant en tant sense voler, de no haver sentit aquell tonet que de vegades fem servir quan estem cansats, etc.
Per exemple: va haver-hi un dia en què l'Àngels, tota bona fe, va fer una feina que jo havia dit que faria a la nit. Crec deduir que la Marta i l'Àlex li van fer notar que potser m'hauria agradat fer-ho a mi i per això l'Àngels va desfer la feina que havia fet i me la va deixar a mi. Doncs bé, quan vaig arribar a la nit i vaig veure com havia anat tot em va pujar la mosca al nas (tothom havia pensat per mi!). Crec que el missatge va ser dels secs i demano perdó però ara agraeixo que no em veiéssiu la cara. Ni la que vaig fer quan em vaig adonar que aquella tasca que havia dit que faria se'm complicava de mala manera mentre que vosaltres l'havíeu feta en un tres i no res. Ara m'ho miro amb distància i ric però en aquell moment em vaig sentir molt estúpida i no sabia com dir-vos-ho. Finalment totes em vau ajudar, jo vaig entendre que tot havia anat de bona fe i bé, crec que totes vam aprendre del que va passar, oi?
Doncs bé, queden pocs dies per entregar aquesta PAC i per ara no hi ha hagut cap accident remarcable. Em sembla que anem fent sense trepitjar-nos. Que sense adonar-nos-en hem fet feina i tota feta amb bon ambient i companyonia. Vull pensar que així serà fins al final!
(I ara reia sola perquè al rellegir-me aquest post m'he adonat que fins i tot ja tenim repartit qui pagarà què el dia del dinar/sopar/vés a saber què! Visca la organització!)
I bé, jo avui m'estava preguntant com és possible aquesta confiança i amistat (sí, m'atreveixo a dir "amistat") en aquest entorn i aquestes condicions. Hem estat molt correctes en els nostres missatges? No ho sé, crec que en general sí malgrat que potser n'hi ha hagut algun una mica més sec degut a les presses. És degut a que a banda de treballar ens expliquem què fem i quan podem treballar? En part sí perquè sabem on treballa l'Àlex, totes hem viscut la malaltia de la Marta, hem patit per l'Àngels i totes us heu aprés els horaris de l'Aina (la meva filla que aquest dissabte fa mig any!!!).
Crec que una mica gràcies a tot això ens entenem tan bé però m'he sorprès adonant-me que potser la clau de tot està en la reflexió que permet aquest medi, és a dir, el pensar abans de parlar. I respirar, analitzar què et diuen, deixar passar un temps quan quelcom no ho veus clar... i després escriure. Amb la sort de no haver vist aquella mala mirada que tots llencem de tant en tant sense voler, de no haver sentit aquell tonet que de vegades fem servir quan estem cansats, etc.
Per exemple: va haver-hi un dia en què l'Àngels, tota bona fe, va fer una feina que jo havia dit que faria a la nit. Crec deduir que la Marta i l'Àlex li van fer notar que potser m'hauria agradat fer-ho a mi i per això l'Àngels va desfer la feina que havia fet i me la va deixar a mi. Doncs bé, quan vaig arribar a la nit i vaig veure com havia anat tot em va pujar la mosca al nas (tothom havia pensat per mi!). Crec que el missatge va ser dels secs i demano perdó però ara agraeixo que no em veiéssiu la cara. Ni la que vaig fer quan em vaig adonar que aquella tasca que havia dit que faria se'm complicava de mala manera mentre que vosaltres l'havíeu feta en un tres i no res. Ara m'ho miro amb distància i ric però en aquell moment em vaig sentir molt estúpida i no sabia com dir-vos-ho. Finalment totes em vau ajudar, jo vaig entendre que tot havia anat de bona fe i bé, crec que totes vam aprendre del que va passar, oi?
Doncs bé, queden pocs dies per entregar aquesta PAC i per ara no hi ha hagut cap accident remarcable. Em sembla que anem fent sense trepitjar-nos. Que sense adonar-nos-en hem fet feina i tota feta amb bon ambient i companyonia. Vull pensar que així serà fins al final!
(I ara reia sola perquè al rellegir-me aquest post m'he adonat que fins i tot ja tenim repartit qui pagarà què el dia del dinar/sopar/vés a saber què! Visca la organització!)
La veritat Núria és que m'ho vaig passar fatal, jo, mira si sóc innocent, em vaig pensar que estaries super contenta, que t’havia tret un pes de sobre.. ja veus és aquest instint de protecció o del que sigui que em va fer pifiar-la. Però, bé, per a mi va ser una lliçó:. a vegades no cal precipitar-se. Recordo que unes de les pautes que ens van marcar a l’inici del treball era la sinceritat i crec que en aquell moment va funcionar per deixar el tema una vegada més i per totes enllestit.
ResponElimina