Jo, com l'Àngels, curso el meu segon semestre a la UOC i també vaig deixar aquesta assignatura per més endavant perquè només de pensar-hi ja m'espantava. Ara veig que l'assignatura és molt útil i estic aprenent moltes coses (ja no em considero una analfabeta de les noves tecnologies) però sincerament penso que si el primer semestre m'hagués trobat amb tot això no hauria continuat. El novembre passat vaig donar a llum a la meva filla i em va coincidir amb els finals de les dues PACs que estava treballant, així que no vaig tenir problema. Però amb aquesta assignatura no hi ha un sol dia que es pugui descansar. El treball en grup és molt intens, res a veure amb el treball en grup a l'assignatura d'Anglès en què cadascú fa la seva part, després es posen en comú i avall. Aquí cada dia estem debatent coses i avançant una mica més.
La Marta crec que és la més tirada endavant. Sempre engegant les feines i estirant una mica del carro. L'Àlex és molt treballadora i no sé perquè però en els seus missatges sempre transmet companyerisme. L'Àngels, que va dir que estava peix en gairebé tot, resulta que al final soluciona tots els problemes que van sorgint -bé, tots no, ara m'he passat però vull dir que per no saber-ne ni fava déu n'hi do!-. I jo la veritat és que molt sovint em sento a la cua de totes. Sempre sóc l'última a fer les intervencions, a donar la opinió i a posar en pràctica el que sigui que hem de practicar. De mica en mica però, la feina va sortint i estic contenta de formar part d'aquest grup tant treballador i inquiet. De vegades penso que anem massa endavant i tot perquè el Joan dóna instruccions de coses que nosaltres ja hem fet o ja hem mirat de començar a fer. Com ara, que estem escrivint com si escrivíssim a un bloc que encara no està activat. Però després, al veure que mai sobra temps per res m'alegro d'haver-ho anat fent tot així, sense parar, amb constància i bona lletra.
Així doncs aquesta assignatura o aquest projecte em genera dos sentiments diferents. Per una banda em fa sentir bé perquè aprenc coses que sempre havia considerat molt difícils per mi (sóc de les que si pogués escriuria amb una ploma de colom i un tinter) però per l'altra no puc evitar... entristir-me no però no sé... un sentiment una mica de culpabilitat quan em connecto a la nit i em trobo amb tanta feina ben feta per les meves companyes.
I res més. Estem a la segona PAC i en queden dues més per endavant. Espero que sapiguem mantenir aquest ritme, aquesta il·lusió i aquest bon rotllo fins al final!
Núria Gavaldà
La Marta crec que és la més tirada endavant. Sempre engegant les feines i estirant una mica del carro. L'Àlex és molt treballadora i no sé perquè però en els seus missatges sempre transmet companyerisme. L'Àngels, que va dir que estava peix en gairebé tot, resulta que al final soluciona tots els problemes que van sorgint -bé, tots no, ara m'he passat però vull dir que per no saber-ne ni fava déu n'hi do!-. I jo la veritat és que molt sovint em sento a la cua de totes. Sempre sóc l'última a fer les intervencions, a donar la opinió i a posar en pràctica el que sigui que hem de practicar. De mica en mica però, la feina va sortint i estic contenta de formar part d'aquest grup tant treballador i inquiet. De vegades penso que anem massa endavant i tot perquè el Joan dóna instruccions de coses que nosaltres ja hem fet o ja hem mirat de començar a fer. Com ara, que estem escrivint com si escrivíssim a un bloc que encara no està activat. Però després, al veure que mai sobra temps per res m'alegro d'haver-ho anat fent tot així, sense parar, amb constància i bona lletra.
Així doncs aquesta assignatura o aquest projecte em genera dos sentiments diferents. Per una banda em fa sentir bé perquè aprenc coses que sempre havia considerat molt difícils per mi (sóc de les que si pogués escriuria amb una ploma de colom i un tinter) però per l'altra no puc evitar... entristir-me no però no sé... un sentiment una mica de culpabilitat quan em connecto a la nit i em trobo amb tanta feina ben feta per les meves companyes.
I res més. Estem a la segona PAC i en queden dues més per endavant. Espero que sapiguem mantenir aquest ritme, aquesta il·lusió i aquest bon rotllo fins al final!
Núria Gavaldà
Res, ni cas! Tira del carro com totes, si jo tingues una filla de cinc mesos com ella em faria creus per fer la feina!!!
ResponElimina